He de confessar-ho, si hagués de triar un sol moment de la Festa Major, em quedaria amb els versos del Ball de Diables. L’instant en què Vilafranca es posa davant del mirall i escolta parlar de si mateixa, una tradició que la vila manté viva, amb major i menor mesura, des del segle XIX. Amb la franquesa de la plaça, amb humor i sovint amb punteria. És un exercici de democràcia popular, que arriba des del nervi cultural vilafranquí i posa sobre la taula temes polítics, socials i culturals. I aquest any també hi ha hagut moments que val la pena recordar. Penso, per exemple, en la defensa del Drac de Vilafranca, patrimoni i símbol de la nostra identitat, o el Cisco de Cal Ramon dret a la barra, com a la pel·lícula del Club dels Poetes Morts. Perquè hauríem de saber fer valdre més sovint allò que ens fa ser qui som, i alhora, assenyalar el que grinyola. Com van fer parlant de la situació complicada que fa anys que viu el comerç local; d’un hospital i sistema de salut que necessita més recu...
Som a ple estiu, amb la vila immersa en un ritme més pausat. Però d'aquí a un mes, amb la tornada al setembre i l’inici de curs escolar, la Rambla de Sant Francesc tornarà a omplir-se de vida, però també de cotxes. Davant de l’Escola Sant Josep, infants, adolescents i famílies es retrobaran amb una realitat que ja coneixen massa bé, un espai públic pensat més per circular-hi que per viure-hi. Aquest punt neuràlgic del centre de Vilafranca continua funcionant com una via de pas motoritzat, tot i ser una zona educativa i de trobada social. I això no és casual, és el resultat d’un model urbà que, durant dècades, ha prioritzat la fluïdesa del trànsit per sobre de la seguretat, la salut i la qualitat de vida. I és aquí on cal fer la pregunta de fons, volem una ciutat on els carrers serveixin per passar-hi o per quedar-s’hi? Aquest debat va més enllà de l’escola. Parla de com entenem l’espai públic i quins usos li volem donar. És cert que els cotxes han de poder arribar a Vilafranc...