Despertes aviat i abans de posar un peu a terra, mires el mòbil amb una pregunta a la ment: “Com anirà avui el tren? Passarà o no?”. Aquesta és la rutina diària de centenars de persones al Penedès que intenten moure’s en un sistema de transport públic en fallida. Si tens sort, el tren arribarà amb un retard raonable (15 minuts), però res et garanteix que no es pari durant el trajecte.
Cansats de viure aquest esport de risc diari molts han optat per agafar el bus. Però la capacitat és clarament insuficient per a la demanda i implica anar amb 30m d’antelació per assegurar-te un lloc i no quedar-te a terra. I per amanir-ho, l’augment d’usuaris al bus no ha anat acompanyat d’una millora del servei. Al contrari, Monbus, que gestiona bona part del servei ofereix un servei ineficient, amb vehicles que sovint deixen molt a desitjar. Això es tradueix en viatges incòmodes i trajectes que s’eternitzen, especialment pels taps habituals a l’entrada de Barcelona, doblant el temps d’un trajecte que hauria de ser de 40 minuts. Això acaba motivant als que s’ho poden permetre a fer ús del cotxe i engreixar el col·lapse de l’AP-7.
Aquest drama que aïlla el Penedès no és casualitat, és conseqüència que les Rodalies catalanes han estat infrafinançades durant dècades per l’Estat espanyol, fet que ha portat el servei a un estat lamentable: trens que no passen, vies saturades i una infraestructura que no dona més de si. Però aquí no s’acaba la història. Part del desastre ve també de casa: l’any 2003, després de perdre les eleccions, el govern de CiU va firmar concessions de transport amb empreses com Monbus per 25 anys. Aquesta decisió ens ha condemnat a un servei que no està a l’altura de les necessitats del territori.
Aquesta situació no només afecta la mobilitat, sinó també la qualitat de vida. Cada minut que perdem fent cua per un bus o esperant un tren que no arriba és temps que no podem dedicar a treballar, estudiar o simplement viure. Com pot ser que Vilafranca, amb una ubicació estratègica entre Barcelona i Tarragona, estigui patint aquest caos diari? Mereixem un transport públic que funcioni, que ens permeti arribar a temps i, sobretot, que no ens robi temps de vida.
Cansats de viure aquest esport de risc diari molts han optat per agafar el bus. Però la capacitat és clarament insuficient per a la demanda i implica anar amb 30m d’antelació per assegurar-te un lloc i no quedar-te a terra. I per amanir-ho, l’augment d’usuaris al bus no ha anat acompanyat d’una millora del servei. Al contrari, Monbus, que gestiona bona part del servei ofereix un servei ineficient, amb vehicles que sovint deixen molt a desitjar. Això es tradueix en viatges incòmodes i trajectes que s’eternitzen, especialment pels taps habituals a l’entrada de Barcelona, doblant el temps d’un trajecte que hauria de ser de 40 minuts. Això acaba motivant als que s’ho poden permetre a fer ús del cotxe i engreixar el col·lapse de l’AP-7.
Aquest drama que aïlla el Penedès no és casualitat, és conseqüència que les Rodalies catalanes han estat infrafinançades durant dècades per l’Estat espanyol, fet que ha portat el servei a un estat lamentable: trens que no passen, vies saturades i una infraestructura que no dona més de si. Però aquí no s’acaba la història. Part del desastre ve també de casa: l’any 2003, després de perdre les eleccions, el govern de CiU va firmar concessions de transport amb empreses com Monbus per 25 anys. Aquesta decisió ens ha condemnat a un servei que no està a l’altura de les necessitats del territori.
Aquesta situació no només afecta la mobilitat, sinó també la qualitat de vida. Cada minut que perdem fent cua per un bus o esperant un tren que no arriba és temps que no podem dedicar a treballar, estudiar o simplement viure. Com pot ser que Vilafranca, amb una ubicació estratègica entre Barcelona i Tarragona, estigui patint aquest caos diari? Mereixem un transport públic que funcioni, que ens permeti arribar a temps i, sobretot, que no ens robi temps de vida.
Article publicat al diari @el3devuit el 5 de desembre de 2024
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada