El setembre sempre marca l’inici del curs polític, enguany marcat pel retorn d’un govern socialista en minoria a la Generalitat. Un retorn que ha estat donat per un canvi de cicle generat pel desgast d’un moviment independentista que ha deixat d’il·lusionar a bona part de la ciutadania.
Després d’una dècada de gestió institucional, lluites internes i expectatives incomplertes, ho tenia tot de cara un PSC que només ha hagut d’esperar veient com el moviment es tirava els plats pel cap, malgrat assolir victòries com el traspàs de competències, l’amnistia o el català al congrés. Un PSC que ha sabut rendibilitzar-les amb oportunisme, veient com el moviment independentista semblava voler allargar els governs independentistes amb el simple propòsit d’evitar l’alternativa socialista, que no pas voler vestir un projecte de consens i estratègia creïble a mitjà o llarg termini.
Ara, les cartes ja estan repartides i no podem tornar enrere. Però ja es pot començar a reconstruir el moviment a l’oposició per evitar que el partit socialista estigui més d’una legislatura al capdavant del govern de Catalunya. Assumint la contradicció i necessitat que implica incloure en consensos de país al PSC per evitar política de bàndols, i obligant-lo en temes cabdals com el català o el finançament singular.
Aquesta legislatura, doncs, el moviment independentista a l’oposició ha de ser capaç de fer complir acords per beneficiar el país, sense deixar d’assenyalar la gestió i contradiccions d’un PSC que no fa, sinó que se’l obliga a fer. Centrant l’objectiu en explicar els beneficis que podria tenir una Catalunya independent i, sobretot no centrar les lluites en desgastar els companys de viatge sinó en ampliar el moviment. Com també en les incoherències dels socialistes, com per exemple: l’augment de la despesa militar d’Espanya en un 62,4% des de que governen, que avali la monarquia però veti referèndums i que negui la possibilitat de jugar a la selecció catalana, mentre celebra l’espanyola.
En definitiva, un cop digerit el canvi de cicle i esdevingut un escenari no desitjat com l’actual, el moviment independentista ha de ser capaç de reconstruir-se a l’oposició, convèncer sense receptes màgiques i vestir una estratègia conjunta que sigui creïble, viable i sòlida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada