Cada paraula en català compta

 Quan vas a una botiga i et responen en castellà, canvies d’idioma sense pensar-ho? T’has dirigit a algú directament en castellà pensant que no parla català? I quan no el domina? Si la resposta és sí, no ets l’únic. De fet, aquesta és una de les raons per les quals el català cada cop es parla menys. No per una prohibició explícita, sinó per inèrcia i manca de suport que l’ha anat arraconant progressivament.

Però això no és un simple descens estadístic, és un símptoma d’una realitat incòmoda: parlar català en molts àmbits s’ha convertit en una tria que demana un esforç. I massa sovint canviem de llengua automàticament, fins i tot quan no cal. Però, si ho pensem bé, per què hauríem de fer-ho?

Viure plenament en català no busca ser un acte de confrontació envers qui no vol aprendre o parlar la llengua, sinó d’autoestima i respecte per la nostra pròpia història i qui som. A Catalunya ha de ser possible poder viure plenament en català. Així de simple. No es tracta de convertir-lo en una barrera, sinó d’assegurar que tothom que hi visqui el pugui aprendre fàcilment i sense obstacles. I això només es pot aconseguir amb recursos: més oferta de cursos per a nouvinguts, més presència a les plataformes digitals, més reforç en l’àmbit laboral, educatiu, sanitari, comercial i tota la resta.

I mentre el reivindiquem, també s’han de tenir les eines i recursos perquè tothom el pugui aprendre, i llavors, exigir-lo a tot arreu. El dret a viure en català a Catalunya ha de ser inqüestionable, i això també vol dir que l’administració i els serveis públics han de garantir-lo i predominar. Per exemple, no pot ser que et sumi punts saber alemany al sistema judicial i, en canvi, saber català no.

Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics no son molt optimistes. El 2003, el 46% dels catalans parlaven habitualment en català; avui, només el 32,6%. I entre els joves de 15 a 29 anys, la xifra encara és més baixa, un 29,2%. Això no és una estadística més, sinó el símptoma d’un problema real.

Per sort hi som a temps. Deixem enrere la comoditat o resignació i reivinquem, usem i defensem cada dia la nostra llengua. Perquè el català no és un simple element folklòric, sinó una eina viva i plena que ha de poder ser parlada, escrita i estimada amb total normalitat.

Article publicat al diari @el3devuit el 7 de març de 2025