He de confessar-ho, si hagués de triar un sol moment de la Festa Major, em quedaria amb els versos del Ball de Diables. L’instant en què Vilafranca es posa davant del mirall i escolta parlar de si mateixa, una tradició que la vila manté viva, amb major i menor mesura, des del segle XIX. Amb la franquesa de la plaça, amb humor i sovint amb punteria.
És un exercici de democràcia popular, que arriba des del nervi cultural vilafranquí i posa sobre la taula temes polítics, socials i culturals. I aquest any també hi ha hagut moments que val la pena recordar. Penso, per exemple, en la defensa del Drac de Vilafranca, patrimoni i símbol de la nostra identitat, o el Cisco de Cal Ramon dret a la barra, com a la pel·lícula del Club dels Poetes Morts.
Perquè hauríem de saber fer valdre més sovint allò que ens fa ser qui som, i alhora, assenyalar el que grinyola. Com van fer parlant de la situació complicada que fa anys que viu el comerç local; d’un hospital i sistema de salut que necessita més recursos i compromís polític; dels equipaments municipals, que no poden ser només edificis sinó espais vius, o també de l’habitatge, que continua sent un bon maldecap. Tot plegat fa que sortim de plaça amb la sensació d’haver-nos posat al dia i, a vegades, amb algun petit sentiment de dejà-vu.
Aquest moment tradicional a plaça, referent a tot Catalunya per la seva trajectòria i tradició, no és una feina pagada ni encarregada, sinó vocació, hores d’escriptura, d’assaig, logística i, cal dir-ho, de valentia. I el mèrit és compartit amb tots els balls que, amb escenes parlades o tradicionals, fan que la festa sigui també paraula i reflexió.
Per això crec que les reivindicacions a plaça mereixen més que un aplaudiment passatger. Mereixen que allò que s’hi diu no s’esfumi amb el soroll de la festa, sinó que ens ajudi a escoltar-nos i a prendre consciència del que tenim al davant. La Festa Major és patrimoni i fruit de l’esforç de molta gent que se l’estima, però també ens recorda que hi ha deures pendents. I en temps de pressa i de consignes fàcils, són aquests exercicis col·lectius de memòria i crítica que ens haurien de servir per fer una Vilafranca millor cada any.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada