Passa al contingut principal

Quan la plaça riu, Vilafranca pensa

He de confessar-ho, si hagués de triar un sol moment de la Festa Major, em quedaria amb els versos del Ball de Diables. L’instant en què Vilafranca es posa davant del mirall i escolta parlar de si mateixa, una tradició que la vila manté viva, amb major i menor mesura, des del segle XIX. Amb la franquesa de la plaça, amb humor i sovint amb punteria.

És un exercici de democràcia popular, que arriba des del nervi cultural vilafranquí i posa sobre la taula temes polítics, socials i culturals. I aquest any també hi ha hagut moments que val la pena recordar. Penso, per exemple, en la defensa del Drac de Vilafranca, patrimoni i símbol de la nostra identitat, o el Cisco de Cal Ramon dret a la barra, com a la pel·lícula del Club dels Poetes Morts.

Perquè hauríem de saber fer valdre més sovint allò que ens fa ser qui som, i alhora, assenyalar el que grinyola. Com van fer parlant de la situació complicada que fa anys que viu el comerç local; d’un hospital i sistema de salut que necessita més recursos i compromís polític; dels equipaments municipals, que no poden ser només edificis sinó espais vius, o també de l’habitatge, que continua sent un bon maldecap. Tot plegat fa que sortim de plaça amb la sensació d’haver-nos posat al dia i, a vegades, amb algun petit sentiment de dejà-vu. 

Aquest moment tradicional a plaça, referent a tot Catalunya per la seva trajectòria i tradició, no és una feina pagada ni encarregada, sinó vocació, hores d’escriptura, d’assaig, logística i, cal dir-ho, de valentia. I el mèrit és compartit amb tots els balls que, amb escenes parlades o tradicionals, fan que la festa sigui també paraula i reflexió.

Per això crec que les reivindicacions a plaça mereixen més que un aplaudiment passatger. Mereixen que allò que s’hi diu no s’esfumi amb el soroll de la festa, sinó que ens ajudi a escoltar-nos i a prendre consciència del que tenim al davant. La Festa Major és patrimoni i fruit de l’esforç de molta gent que se l’estima, però també ens recorda que hi ha deures pendents. I en temps de pressa i de consignes fàcils, són aquests exercicis col·lectius de memòria i crítica que ens haurien de servir per fer una Vilafranca millor cada any. 


Article publicat al diari @el3devuit el 5 de setembre de 2025

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'elefant es fa gros

Diumenge passat les eleccions legislatives a França ens recordaven l'elefant dins de l'habitació. A Europa, l'extrema dreta continua conquerint quotes de poder i ja no és una anècdota. 'No passaran', cridaven milers de manifestants a París, després d’una primera volta on guanyava l'extrema dreta de Le Pen. Però el fet és que ja han passat en certs països i el seu marc discursiu va agafant. La història són cicles que es repeteixen si no es té memòria. Europa ja va viure el feixisme, i ara torna a amenaçar amb moviments xenòfobs que promouen el racisme i l'exclusió desacomplexadament. I Catalunya no se n'escapa. L'extrema dreta d'Aliança Catalana ja té representació al Parlament de Catalunya. I no per casualitat. L'altaveu de l'alcaldia de Ripoll, la promoció del partit per part de certs mitjans de comunicació i el blanqueig de propostes seves per part de certa dreta, l'han 'normalitzat' i publicitat. Un altaveu que ha tingut el...

El càstig de fer el que és correcte

  Fer paral·lelismes entre l’actualitat i les sèries de televisió que veiem és molt comú. Darrerament, he vist la minisèrie de televisió “Show me a hero”. Una sèrie ambientada a Yonkers (Nova York) des de 1987 a 1993. En aquesta, Nick Wasicsko, l’alcalde més jove dels Estats Units, amb només 28 anys, ha d’aplicar una sentència judicial per construir habitatges protegits en diferents barris de classe mitja per a persones sense recursos, en la major part, per a persones negres en barris de persones blanques. No he pogut evitar fer el paral·lelisme amb la situació actual a molts municipis del país, on la segregació és una la problemàtica molt comuna. Aquesta va en contra del concepte de la “Catalunya sencera”, que el Govern de la Generalitat fa temps que predica. Aquesta voluntat de governar per a tothom, malgrat sembli una obvietat, no la podem traslladar a molts municipis. Un exemple el veiem a la sèrie. Els intents d’acabar amb la segregació racial acabaran generant tensió entr...

Normalitat al servei

Dilluns es va produir un fet inèdit a tota la península. Dos Estats van quedar sense electricitat a causa d’una apagada general. Malgrat la gravetat de la situació, molts serveis essencials com els hospitals o escoles van poder continuar funcionant gràcies a generadors i protocols d’emergència. Tanmateix, hi va haver un servei que va tornar a evidenciar les seves mancances, el conegut servei de Rodalies de Catalunya operat per Renfe. Dimarts al matí, mentre els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya restablien pràcticament la totalitat del servei, Rodalies continuava completament paralitzada. Cap línia circulava, cap previsió clara del seu restabliment i, per acabar-ho d’adobar, la seva aplicació oficial informava que el servei es prestava amb normalitat. Un contrast que per desgràcia no va sorprendre a uns usuaris acostumats a la normalitat d’un sistema ferroviari ineficient. Bàsicament, perquè si parlem de normalitat, parlem que Rodalies ha acumulat centenars d’incidències greus...