Passa al contingut principal

Quan el nom sí que fa la cosa

La tria de paraules no és una qüestió innocent. Ja ho il·lustra George Lakoff en el seu llibre No pensis un elefant. En aquest, narra l'exemple de com la dreta americana va invertir milions de dòlars per manipular el marc mental al voltant de l'emergència climàtica, eliminant la paraula 'emergència' i fent predominar el terme 'canvi'. Una paraula que vestia millor amb els seus interessos, ja que no evoca a la mateixa urgència i preocupació que emergència.

Avui dia, ja en sabem el resultat. L'emergència climàtica ens ha agafat a contrapeu, malgrat fa dècades que els científics avisen que ens dirigim de ple contra l'iceberg. Per tant, les paraules importen, i la política catalana no se n'escapa de la batalla de marcs mentals.

Malgrat que els darrers anys de molta repressió política l'independentisme ha assolit certs èxits polítics de molta rellevància, com: seure el govern espanyol a una taula de negociació; els indults; una reforma del delicte de sedició del Codi Penal; l'acord d'investidura a canvi d'una llei d'amnistia; entre altres èxits com més competències per Catalunya. Hem vist com el partit independentista de Junts, en veure que no podia capitalitzar l'èxit d'aquests assoliments, treballava per establir un altre marc mental de desgast cap Esquerra.

I ho feia malgrat haver reclamat temps enrere el mateix. Com el famós "Sit and talk", on Laura Borràs es feia fotos amb la pancarta. O també encapçalant la taula de negociació quan el partit ostentava la presidència, amb Quim Torra com a President. Però ha preferit fer petits els èxits de país, buscant un rèdit com a partit i desgastant el moviment. Legítima opció que comporta més desafecció política, cansament de l'enfrontament entre partits independentistes i sorgiment d'altres opcions més extremistes.

Aquest dimarts vèiem com la llei d'amnistia no tirava endavant amb el vot de Junts per Catalunya al Congreso, una decisió que allarga un mes la seva tramitació. Una oportunitat de país i pel moviment, de moment, perduda. Ara toca pensar en el benefici de les persones que podran sortir de la repressió política. Posem l'acord polític per davant i no l'interès del partit i, sobretot, fem que el moviment independentista en surti reforçat.


Article publicat al diari @el3devuit el 2 de febrer de 2024

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'elefant es fa gros

Diumenge passat les eleccions legislatives a França ens recordaven l'elefant dins de l'habitació. A Europa, l'extrema dreta continua conquerint quotes de poder i ja no és una anècdota. 'No passaran', cridaven milers de manifestants a París, després d’una primera volta on guanyava l'extrema dreta de Le Pen. Però el fet és que ja han passat en certs països i el seu marc discursiu va agafant. La història són cicles que es repeteixen si no es té memòria. Europa ja va viure el feixisme, i ara torna a amenaçar amb moviments xenòfobs que promouen el racisme i l'exclusió desacomplexadament. I Catalunya no se n'escapa. L'extrema dreta d'Aliança Catalana ja té representació al Parlament de Catalunya. I no per casualitat. L'altaveu de l'alcaldia de Ripoll, la promoció del partit per part de certs mitjans de comunicació i el blanqueig de propostes seves per part de certa dreta, l'han 'normalitzat' i publicitat. Un altaveu que ha tingut el...

El càstig de fer el que és correcte

  Fer paral·lelismes entre l’actualitat i les sèries de televisió que veiem és molt comú. Darrerament, he vist la minisèrie de televisió “Show me a hero”. Una sèrie ambientada a Yonkers (Nova York) des de 1987 a 1993. En aquesta, Nick Wasicsko, l’alcalde més jove dels Estats Units, amb només 28 anys, ha d’aplicar una sentència judicial per construir habitatges protegits en diferents barris de classe mitja per a persones sense recursos, en la major part, per a persones negres en barris de persones blanques. No he pogut evitar fer el paral·lelisme amb la situació actual a molts municipis del país, on la segregació és una la problemàtica molt comuna. Aquesta va en contra del concepte de la “Catalunya sencera”, que el Govern de la Generalitat fa temps que predica. Aquesta voluntat de governar per a tothom, malgrat sembli una obvietat, no la podem traslladar a molts municipis. Un exemple el veiem a la sèrie. Els intents d’acabar amb la segregació racial acabaran generant tensió entr...

Normalitat al servei

Dilluns es va produir un fet inèdit a tota la península. Dos Estats van quedar sense electricitat a causa d’una apagada general. Malgrat la gravetat de la situació, molts serveis essencials com els hospitals o escoles van poder continuar funcionant gràcies a generadors i protocols d’emergència. Tanmateix, hi va haver un servei que va tornar a evidenciar les seves mancances, el conegut servei de Rodalies de Catalunya operat per Renfe. Dimarts al matí, mentre els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya restablien pràcticament la totalitat del servei, Rodalies continuava completament paralitzada. Cap línia circulava, cap previsió clara del seu restabliment i, per acabar-ho d’adobar, la seva aplicació oficial informava que el servei es prestava amb normalitat. Un contrast que per desgràcia no va sorprendre a uns usuaris acostumats a la normalitat d’un sistema ferroviari ineficient. Bàsicament, perquè si parlem de normalitat, parlem que Rodalies ha acumulat centenars d’incidències greus...