He de confessar-ho, si hagués de triar un sol moment de la Festa Major, em quedaria amb els versos del Ball de Diables. L’instant en què Vilafranca es posa davant del mirall i escolta parlar de si mateixa, una tradició que la vila manté viva, amb major i menor mesura, des del segle XIX. Amb la franquesa de la plaça, amb humor i sovint amb punteria. És un exercici de democràcia popular, que arriba des del nervi cultural vilafranquí i posa sobre la taula temes polítics, socials i culturals. I aquest any també hi ha hagut moments que val la pena recordar. Penso, per exemple, en la defensa del Drac de Vilafranca, patrimoni i símbol de la nostra identitat, o el Cisco de Cal Ramon dret a la barra, com a la pel·lícula del Club dels Poetes Morts. Perquè hauríem de saber fer valdre més sovint allò que ens fa ser qui som, i alhora, assenyalar el que grinyola. Com van fer parlant de la situació complicada que fa anys que viu el comerç local; d’un hospital i sistema de salut que necessita més recu...
Articles d'opinió